On s'amaguen les cures?

15/4/2019

Últimament el concepte cures està en boca de molta gent, sembla que de cop som conscients que existeixen i que hi ha algú que les està assumint. Però exactament, a què ens referim quan parlem de cures? Parlem d’una qüestió simplement assistencial? Física? O potser també emocional? Qui s’ocupa de cuidar? I qui se n’ocupa, ho fa perquè vol o perquè li toca? 

 

Doncs bé, des d’aquí entenem les cures com aquelles activitats que es duen a terme dia a dia per sostenir reproduir la vida, com la neteja, la cura dels infants i la gent gran, la gestió de l’agenda familiar, etc. Tota aquesta feinada i moltes més coses que segur que al llegir les anteriors us venen al cap, són tasques de cures, i encara ara estan invisibilitzades i poc -per no dir gens -reconegudes. 

I normalment, qui se n’ocupa? Exactament, les dones. Des de ben petites se’ns ha educat per complir les expectatives de les altres persones, per ser complaents i tenir cura de tot allò que ens envolta, sobretot dels homes (els encarregats de portar el jornal a casa!). Se’ns ha exigit ser-hi quan ells arriben cansats després d’un llarg dia de feina, i no només ser-hi, sinó fer bona cara, tenir el sopar preparat i la banyera ben calenta! 

 

 

Sí, ens remetem a un exemple molt clàssic, però creiem que és fàcilment extrapolable als altres àmbits de les nostres vides. I és que amb aquesta situació quotidiana, veiem com, mentre ell fa la feina “productiva”, sembla que nosaltres simplement esperem atònites assegudes a una butaca a que torni i ens faci una mica de cas. I aquí és on reivindiquem el canvi de focus, que ens il·lumini a nosaltres i mostri què és el que fem, quina és la nostra feina reproductiva, que és bàsicament tota aquella que queda fora de la productiva: cuidem de les persones que tenim al càrrec i de les que no! Organitzem les nostres vides i segurament la de lx nostrx companyx/s, ens preocupem de com estan les persones amb les que interactuem, més enllà de plantejar-nos si ens ve de gust fer-ho o com ens afecta a nosaltres, etc.

 

I és aquí on apareix la pregunta que ho destarota tot: Quin lloc ocupa la pròpia autocura a la nostra vida? Per què ens costa tant cuidar-nos i posar-nos a nosaltres al centre? I per què ens costa tant posar en valor tota aquesta feina invisibilitzada que fem dia sí, dia també?

Doncs l’ecofeminista Yayo Herrero ens en dona una resposta, i és que en la nostra societat (com en moltes d’altres), el focus està en el mercat, en la producció, en allò que dona fruits i que podem tocar, allò que dona beneficis “monetaris”. D’aquesta manera, qui treballa per diners està més ben valorat a nivell social que qui no ho fa. I sí, és cert, les dones també formem part del mercat laboral i entenem que se’ns valori en aquest àmbit, però i en el treball reproductiu? En tota aquella feina que fem quan no estem generant benefici monetari i que sosté les vides de cadascuna de nosaltres?

És en aquest desequilibri de reconeixement entre els treballs productius i reproductius que ens plantem i preguntem al món què passaria si nosaltres paréssim. Si per una vegada, nosaltres ens coloquéssim al centre de les NOSTRES VIDES i ens dediquéssim a cuidar-nos i a mimar-nos. I el que ens responem, és que llavors i només llavors, es posarien les cures a l’ordre del dia de totes les agendes polítiques mundials, perquè sense aquestes, el món s’atura!

 

 

Please reload

Entrades destacades

I'm busy working on my blog posts. Watch this space!

Please reload

Entrades recents
Please reload

Arxiu
Please reload

Buscar por tags
Please reload

Segueix-nos
  • Negro Facebook Icono
  • Negro del icono de Instagram
  • Negro del icono de YouTube