top of page

Emporteu-vos la culpa, però deixeu-nos els amics

Com construïm aliances entre les joves per desmantellar les violències masclistes des de les aules.


No us expliquem res de nou si us compartim que a vegades, i només a vegades, entrar a les aules de secundària a parlar i reflexionar sobre les violències masclistes és tota una odissea. I sí, aquesta última és una paraula molt pensada perquè ens transporta a un viatge llarg i costós, però també ple de peripècies i descobertes. En aquest periple tenim un objectiu molt clar i amb ell, anem a per totes: sensibilitzar l’alumnat sobre l’origen, l’abordatge i l’impacte de les violències masclistes i sobretot, poder aportar estratègies per fe’ls-hi front. Fins aquí tot en ordre, entrem a l’aula amb un discurs ja gairebé gravat a la pell, disposades a remoure consciències i a empényer processos d’autorevisió conscients i convençuts. I aquí, companyes, és on l’èpica ens pot i ens perd. Com no pot ser d’una altra manera, ens endinsem convençudes en un procés d’escolta cap al grup, cap a les seves experiències i perspectives que sovint conflueixen en processos de diàleg transformadors, i això és meravellós. Però llavors arriba el moment d’explicar l’estructura patriarcal, aquella que com sabem reconeix i privilegia tot allò considerat socialment masculí i menysté i discrimina tot allò considerat socialment femení; i vaja, sorpresa, de cop apareixen les primeres veus de nois mentre es regiren a les seves cadires, i la incomoditat i la tensió comencen a tenyir l’ambient. Arriba el moment que ja anticipàvem: ens endinsem en una pluja de malestars masculins sorgits d’una sensació d’assenyalament i exigència que fins al moment la majoria d’aquests nois no havien experimentat i que a priori els col·loca en un rol que no volen ni pretenen assumir.



Com que ja ens ho sabem, el que ens toca i el que volem és convidar-los a forjar ponts per transformar aquests turments en empatia i implicació per desmantellar el patriarcat. És llavorsquan destapem l’argument que tenim a la rereguarda i que diu -de forma molt resumida- així: ‘no es tracta d’assenyalar ni culpar als homes de manera individual, sinó de visibilitzar i qüestionar una masculinitat hegemònica que genera i perpetua violències masclistes’.


El que busquem doncs, és que es facin càrrec dels privilegis que els han estat atorgats i que els faciliten exercir violència -no sempre de manera intencionada- des del seu rol de poder. Dit això i havent agafat

violències masclistes, aquesta acaba sacsejant-les a elles d’una manera o altra, perquè tot el queuestes violències per poder actuar amb consciència i responsabilitat. I aquí és on volem aturar-nos. Podríem explorar aquest argument -deliberadament simplificat- i l’impacte que té en els nois, però volem centrar-nos en la resposta de les noies. I és que un cop més no podem oblidar que sigui quina sigui la idea a transmetre sobre l’abordatge de les violències masclistes, aquesta acaba sacsejant-les a elles d’una manera o altra, perquè tot el que estem posant sobre la taula les interpel·la, les travessa i per tant, les exposa. I en aquest cas ens trobem que no només són els nois els que reaccionen davant d’un hipotètic atac contra “el seu gènere”, sinó també les noies, que surten en defensa dels seus amics, germans, parelles, etc. És en aquesta conjuntura que ens adonem del poder que tenen les relacions -del tipus que siguin- a l’hora d’escollir lluites i -cou dir-ho així- també bàndols.


En una societat on se'ns educa cada cop més des d’una perspectiva individualista i on la socializació femenina ens sobreresponsabilitza de les cures, ens sembla gairebé naïf assumir que d’entrada ells estaran disposats a assumir aquestes responsabilitats, i que elles els hi atribuiran. Per aconseguir això, ens cal una mirada col·lectiva que els empenyi a passar a l’acció i a què s’involucrin tant a nivell individual com relacional i social. I pel que fa a elles, ens cal reconèixer la seva capacitat d’agència i a partir d’aquí entendre i acompanyar les relacions que decideixen teixir basades en les seves experiències i el seus relats. I és que moltes de nosaltres també batallem dia a dia per tirar endavant relacions amb homes, del tipus que siguin, i sabem el que és desafiar la jerarquia en cada petit encuny d’aquestes relacions. Però a vegades ens en sortim i quan per fi sentim equilibrada aquesta relació tot i els nostres fantasmes, no volem sentir un cop més que tenim “l’enemic a casa” i que hem d’estar en alerta i preparades pel contraatac en tot moment. Volem sentir que ho estem fent bé, que podem relaxar-nos de tant en tant i felicitar-nos per estar construint relacions que ens fan sentir a gust i tranquil·les amb ells i sobretot amb nosaltres mateixes.


Amb tot això, transportem-nos de nou a l’aula i veiem com treballar-ho. És important que ells puguin veure i també entendre els processos de desigualtat de gènere que operen en les seves relacions i que es responsabilitzin d’aquest equilibri, de detectar les desigualtats en les dinàmiques relacionals i sobretot, de posar-hi remei des de l’escolta i la voluntat real de canvi. Des de saber i entendre que cada persona està travessada per diferents eixos que la situen en condicions diferents en cada context i en posicions de poder que es poden qüestionar, treballar i revertir tant en la intimitat com fora d’aquesta.


Pel que fa a les joves, sabent que operen molts altres eixos més enllà del gènere, cal fer també un reconeixement explític del procés que estan fent a l’hora de construir les seves relacions, posant en valor la diversitat de formes i tarannàs amb què les modelen. I és que a vegades, malgrat escapin al que nosaltres puguem detectar o valorar, aquestes relacions els fan sentit, els donen equilibri i els permeten viure i sobreviure en contextos que poden ser adversos. I aquí ens toca acompanyar-les en un camí que fem totes cada dia, i que no ens agrada fer soles.


Treballem també i sobretot l’apoderament amorós d’elles a partir del qüestionament de la centralitat de l’amor romàntic en les nostres vides, en els nostres cossos. Preguntem-nos com podem teixir nous amors -propis, d’amistat, de família- que desbanquin i esmicolin l’amor de parella com a motor i raó per viure.


I finalment, encoratgem-les a què entre aquests nous amors hi hagi moltes dones i persones amb identitats i expressions que desafiïn la masculinitat hegemònica: amigues, mares, àvies, germanes, parelles... aquesta és una de les xarxes que pot donar seguretat, empenta, fortalesa i decisió en totes les relacions que vulguin i decideixin teixir.

Comments


Entrades destacades
Check back soon
Once posts are published, you’ll see them here.
Entrades recents
Arxiu
Buscar por tags
Segueix-nos
  • Negro Facebook Icono
  • Negro del icono de Instagram
  • Negro del icono de YouTube
bottom of page