On s'amaguen les cures?

Últimament el concepte cures està en boca de molta gent, sembla que de cop som conscients que existeixen i que hi ha algú que les està assumint. Però exactament, a què ens referim quan parlem de cures? Parlem d’una qüestió simplement assistencial? Física? O potser també emocional? Qui s’ocupa de cuidar? I qui se n’ocupa, ho fa perquè vol o perquè li toca?


Doncs bé, des d’aquí entenem les cures com aquelles activitats que es duen a terme dia a dia per sostenir i reproduir la vida, com la neteja, la cura dels infants i la gent gran, la gestió de l’agenda familiar, etc. Tota aquesta feinada i moltes més coses que segur que al llegir les anteriors us venen al cap, són tasques de cures, i encara ara estan invisibilitzades i poc -per no dir gens -reconegudes.

I normalment, qui se n’ocupa? Exactament, les dones. Des de ben petites se’ns ha educat per complir les expectatives de les altres persones, per ser complaents i tenir cura de tot allò que ens envolta, sobretot dels homes (els encarregats de portar el jornal a casa!). Se’ns ha exigit ser-hi quan ells arriben cansats després d’un llarg dia de feina, i no només ser-hi, sinó fer bona cara, tenir el sopar preparat i la banyera ben calenta!




Sí, ens remetem a un exemple molt clàssic, però creiem que és fàcilment extrapolable als altres àmbits de les nostres vides. I és que amb aquesta situació quotidiana, veiem com, mentre ell fa la feina “productiva”, sembla que nosaltres simplement esperem atònites assegudes a una butaca a que torni i ens faci una mica de cas. I aquí és on reivindiquem el canvi de focus, que ens il·lumini a nosaltres i mostri què és el que fem, quina és la nostra feina reproductiva, que és bàsicament tota aquella que queda fora de la productiva: cuidem de les persones que tenim al càrrec i de les que no! Organitzem les nostres vides i segurament la de lx nostrx companyx/s, ens preocupem de com estan les persones amb les que interactuem, més enllà de plantejar-nos si ens ve de gust fer-ho o com ens afecta a nosaltres, etc.


I és aquí on apareix la pregunta que ho destarota tot: Quin lloc ocupa la pròpia autocura a la nostra vida? Per què ens costa tant cuidar-nos i posar-nos a nosaltres al centre? I per què ens costa tant posar en valor tota aquesta feina invisibilitzada que fem dia sí, dia també?

Doncs l’ecofeminista Yayo Herrero ens en dona una resposta, i és que en la nostra societat (com en moltes d’altres), el focus està en el mercat, en la producció, en allò que dona fruits i que podem tocar, allò que dona beneficis “monetaris”. D’aquesta manera, qui treballa per diners està més ben valorat a nivell social que qui no ho fa. I sí, és cert, les dones també formem part del mercat laboral i entenem que se’ns valori en aquest àmbit, però i en el treball reproductiu? En tota aquella feina que fem quan no estem generant benefici monetari i que sosté les vides de cadascuna de nosaltres?

És en aquest desequilibri de reconeixement entre els treballs productius i reproductius que ens plantem i preguntem al món què passaria si nosaltres paréssim. Si per una vegada, nosaltres ens coloquéssim al centre de les NOSTRES VIDES i ens dediquéssim a cuidar-nos i a mimar-nos. I el que ens responem, és que llavors i només llavors, es posarien les cures a l’ordre del dia de totes les agendes polítiques mundials, perquè sense aquestes, el món s’atura!

Entrades destacades
Próximamente habrá aquí nuevas entradas
Sigue en contacto...
Entrades recents