Llum de gas per part d’homes d’esquerres

La pràctica de llum de gas és un mecanisme de violència psicològica que distorsiona la realitat i costa d’identificar, especialment en entorns d'esquerres.

En el nostre dia a dia, tant personal com professional, com a terapeutes feministes ens trobem amb com surt a relluir la fal·làcia de la igualtat. Aquesta és un element coartada per les violències masclistes, així com el pressupòsit d’homes d’esquerres com a companys en igualtat de condicions amb l’ideal de dona empoderada.

A això, s’hi sumen altres elements com la cultura de la violència, del consumisme (tractar-nos com a objectes de consum) o de l’individualisme (que ens predisposa a no assumir responsabilitats). Conjuntament generen uns contínuums de permisos i privilegis, així com de discriminacions i violències que s’interioritzen i es normalitzen. No assumir aquest context ens deixa més vulnerables, inconscients i amb més dificultats per transformar-los.

Nosaltres, dones empoderades?

Des d’Enruta’t som conscients que atenem ferides i traumes per créixer i viure en aquest sistema. Tant en les sessions individuals com grupals dediquem espais per parlar de com ens impacta el patriarcat, per tal de poder reconèixer les seves petjades i els dilemes en què ens situa. Revisem què interioritzem i com s’impregna en els nostres cossos, de manera tan personal i alhora tan col·lectiva.

Mentre per una banda caminem per a ser aquestes dones empoderades, feministes, activistes, amb feines ben considerades… per altra banda, ens trobem que hi ha una construcció del concepte de víctima tan reduccionista i estereotipat que dificulta identificar i revisar les dinàmiques masclistes de les relacions. Ens trobem com, un empoderament mal entès aprofitat pel mateix sistema, passa per adoptar un control aparent sobre el que se sent o el què passa. Es reprodueixen així els valors masclistes que et donen poc permís per estar en contacte amb tu mateixa, i si ho estàs, més et val dissimular-ho, amagant la teva vulnerabilitat. Així ho expressa Mireia Boia en el seu llibre, on explica la necessitat d’haver de construir-te una cuirassa, amb la imatge pública de dona més forta, més valenta i treballadora que els homes… si vols estar en primera línia. Remarca també, com se’t jutja i se’t valora des d’aquí. Nosaltres ho relacionem amb el que apunta Cristina Garaizabal, psicoanalista feminista, quan posa en valor «la necessitat de visibilizar i flexibilitzar els sistemes de sotmetiment i dominació internalitzats».

Donant veu a les experiències viscudes, en una sessió la Carla (tots els noms han estat alterats) ens explica el següent: «Ens havíem conegut en un espai de militància anticapitalista i ell s’identificava com a aliat feminista. Jo em considerava una dona amb les coses bastant clares. Amb el temps he pogut veure que això em va jugar en contra, perquè quan em vaig començar a sentir malament, confusa, estranya i li compartia que m’estava baixant l’autoestima, ell m’ho atribuïa a mi. Em deia que era molt sensible, que veia coses on no n’hi havia, que feia un drama per tot… mentre em repetia que abans jo no era així, que era fàcil i divertida. Vaig acabar pensant que era cosa meva i no de la dinàmica de la relació. Va ser un procés llarg i complex, que només comparteixo amb persones de molta confiança i que no el puc resumir en quatre paraules. Sentia que no podia estar en contacte amb la realitat tal com era, i tot i l’esgotament profund que sentia, els meus esforços els centrava en complaure’l, en que no tingués aquesta imatge de mi, el que encara m’esgotava més i em deixava més perduda».

Aquesta experiència no només és la de la Carla, sinó que respon a un patró de socialització: malgrat la transformació social i els avenços aconseguits amb les lluites feministes en la construcció de la identitat femenina a occident, encara segueix apareixent l’amor com un tema central. Amb paraules de la sociòloga Coral Herrera: «l’amor de parella es converteix en l’eix vertebrador i projecte vital prioritari, construint a les dones com a éssers amb un do per estimar de manera inesgotable i incondicional, i per especialitzar-se en detectar i atendre les necessitats de l’altre».

Ser d’esquerres no és un antídot per la violència patriarcal

A l’altra cara de la moneda, topem amb un aspecte que dificulta la detecció de violències per part dels homes d’esquerres: l’imaginari de compartir un marc mental comú, com si això suposés un punt de partida igualitari. Als tallers i a consulta ens trobem constantment amb homes que des de les ganes de veure’s en relacions igualitàries com a feministes/progressistes/sensibles/conscients, adopten un discurs políticament correcte per acabar negant i menystenint les experiències de les seves companyes. És així com reprodueixen la invisibilització de les vivències masclistes, tant d’aspectes quotidians com en les seves relacions en particular. Neus Andreu, experta en prevenció de violències masclistes, explica com «els home