El porno no ofereix educació sexual, l'institut sí?
[Article publicat a: Diari de l'Educació]
Claus pràctiques per al professorat per educar des del reconeixement i no des de la por
En l’article anterior vam entomar el repte de dotar a les famílies d’algunes eines per educar en sexualitat des de la curiositat, la creació d’espais de confiança i escolta i la importància de revisar(-nos) abans de jutjar i sentenciar. Però com sabem, la sexualitat entesa com a procés vital i integral no es queda enclaustrada a casa i també impregna altres àmbits com, en aquest cas, l’educació formal. I aquí és on entren en joc el professorat i la resta de professionals de l’educació que, coneixedores com ningú dels imaginaris, expectatives i actituds dels i les adolescents, encaren el gran desafiament actual: com eduquem en unes sexualitats respectuoses i plaents des de les aules, sent conscients de l’impacte que té la pornografia en el nostre alumnat?
Comencem recordant que si bé les aules són un espai de socialització clau, el professorat no pot ni ha d’assumir la responsabilitat de ser l’únic agent educatiu en temes de sexualitat. Dit això, també sabem que és a les aules on -molt sovint sense buscar-ho-, s’escolten i es posen sobre la taula molts dubtes i reflexions al voltant d’aquesta temàtica. Aquestes són les que ens toca agafar al vol i portar al grup de la manera més orgànica i clara possible. Però com ho fem? Com aconseguim que el grup no es tanqui en banda des de la vergonya, la incomoditat o el passotisme? Doncs per començar, acceptant que parlar de sexualitat comporta de forma gairebé inevitable reaccions com aquestes i que per tant, hem de poder parlar-ne des d’aquí. Assumint també que a vegades se n’haurà de parlar com a resposta a algun comentari o reflexió que s’hauran fet entre ells/es: “ets un maricón”, “vestida així sembla una puta”, “que et donin pel cul”, etc. i al que caldrà posar-hi atenció per tot el que se’n destil·la. Quan això passa la majoria de vegades ens agafa per sorpresa, i hem de poder veure si volem aturar-ho i tirar endavant amb la classe perquè no tenim temps d’abordar-ho, o bé si estem disposades a fer una feina més profunda. Si és així, podem introduir-ho de la següent manera:
“Sé que el tema us fa pal i que no és el que us vindria més de gust parlar amb mi, però no puc ni vull deixar passar aquest comentari que acabo de sentir i per tant, en parlarem”.
Posem sobre la taula la incomoditat que la temàtica pot generar, però també la necessitat de parlar-ne per poder reparar els malestars o dolors que ha causat.
Com a referents, hem de poder posar i límits que pel bé del grup, no es poden creuar i els hem de saber comunicar.
Qualsevol oportunitat és bona per parlar sobre els prejudicis, les creences i imaginaris que bolquem a l’hora d’expressar-nos.
És molt important que no ens quedem en la prohibició del comentari, i que puguem portar al grup el seu impacte: “com us ha arribat a la resta?” “jo estic notant incomoditat i tensió, crec que això no és només meu”.
Parlem de la facilitat amb què poden “escapar-se” aquests comentaris quan no et travessen, quan et pots permetre deixar-los anar des del privilegi sense girar-te i veure el dolor que causen.
Quan això s’aborda no podem oblidar-nos que el que volem és generar proximitat i confiança, i això no s’aconsegueix des de la crítica i la reprovació directa. Això no només aplica al que diuen, sinó també als mitjans i plataformes als quals atribuïm la “mala influència”: webs pornogràfiques, contingut sexual explícit a xarxes socials, sexting, aplicacions de pagament, la IA, etc. Ens toca baixar de l’estrada i entrar des de la curiositat i el desconeixement i, si som tutores i tenim confiança amb el grup, podem posar-ho sobre la taula:
“Realment hi ha moltes coses que se m’escapen sobre aplicacions com Only Fans. Quan va aparèixer tenia una funció molt